sábado, 19 de mayo de 2007

EMETRE BONS: el finançament de moda

Es cada vegada una pràctica més freqüent l’emissió d’obligacions per part de les empreses com a font externa de finançament.

L’emissió de bons empresarials implica en termes generals el que podríem anomenar un canvi de “deute car” per “deute barat”. Al emetre bons, l’empresa recapta capital directament del inversionistes evitant així haver de recórrer a un banc, a millors tasses i en millors condicions de termini.

Quan una empresa té la necessitat de fons addicionals a llarg termini es troba en el cas d’haver de decidir entre l’emissió d’accions addicionals del capital o d’obtenir préstecs expedint evidencia del endeutament en la forma de bons. L’emissió de bons pots ésser avantatjosa si els actuals accionistes prefereixen no compartir la seva propietat i les utilitats de l’empresa amb nous accionistes.

Els avantatges d’emetre bons, respecte altres mètodes de finançament extern poden ser, entre d’altres: la facilitat de vendre bons degut als seus menors costos, que l’ús dels bons no dilueix el control dels actuals accionistes o el fet que milloren la liquiditat i la situació de capital de treball de l’empresa. Anàlogament amb el que succeeix amb les accions, existeix un mercat de segona mà on els obligacionistes poden vendre els seus títols de deute per fer-los líquids.

No obstant, aquesta forma de finançament requereix d’un elevat grau de confiança en la solvència de l’empresa emissora. A més, degut als costos d’emissió i col·locació, es tracta d’una font de finançament només a l’abast de grans corporacions.

L’extensió de l’ús del finançament mitjançant bons a permès un creixement espectacular de la cartera del sector financer a molts països (de fins al 40% a Colòmbia). Tanmateix, no tot resulta tant engrescador; en els darrers anys als EUA i la UE té lloc un augment sense precedents dels anomenats bons brossa. Tot i el terme pejoratiu que reben, els bons brossa es caracteritzen pel seu alt rendiment, superior al de les pròpies inversions, i la seva conveniència en alguns moments econòmics com els marcats per la concessió de crèdits barats.

Els analistes consideren que aquesta circumstància sembla respondre a un símptoma de boom al mercat, on endeutar-se ha esdevingut excepcionalment fàcil. Degut a això, existeixen elements d’inquietud, ja que un canvi de cicle pot generar una relació directa entre aquests bons i la quantitat de fallides corporatives.

L’excés de liquiditat en el mercat global ha estat un altre dels factors que ha animat als inversors a optar per aquesta mena de tipus de bons de alt rendiment. Les companyies poden sobreviure en mercats confiats disposats a prestar diners, però podrien passar per serioses dificultats si decau la confiança i no poden recórrer a aquests préstecs.

Grans companyies de telecomunicacions, com France Télécom, Deutsche Telekom o Telefónica han recorregut ha l’emissió de bons a llarg termini per finançar-me. És més que coneguda l’estratègia d’emissió de bons que va seguir France Télécom fa pocs anys per intentar sortir del pas de les colossals deutes que tenia, que la convertien en l’empresa més endeutada d’Europa.

Resulta evident doncs, que tot i el gran atractiu que suposa aquest sistema de finançament, i els excel·lents resultats que una bona gestió del mateix pot suposar, comporta un enorme risc, on l’excés de liquiditat i el sorgiment de bons d’alta rendibilitat pot posar en perill l’estabilitat finançarà de moltes empreses i comportar una enorme crisi. Es tracta per tant d’una font de finançament amb gran potencial però que ha de ser explotada amb màxima responsabilitat.


Altres enllaços relacionats:

viernes, 18 de mayo de 2007

Capital Riesgo

Las sociedades de capital riesgo se dedican a la toma de participaciones en empresas no financieras y no inmobiliarias. El objetivo del inversor es rentabilizar a medio plazo su inversión, saliendo finalmente del proyecto.

Dentro de las entidades de capital riesgo podemos encontrarnos con dos tipos:

“Venture Capital”: Apoyo a proyectos empresariales que están empezando.

“Private Equity”: Apoyo a empresas ya consolidadas.

Una de las principales ventajas del capital riesgo (respecto a la financiación bancaria) es que se aportan recursos financieros a largo plazo para el inicio o desarrollo de una empresa, y no a corto plazo como suele funcionar la financiación bancaria.

A mi personalmente me parece una iniciativa muy interesante ya que dan la oportunidad a proyectos emprendedores que inicialmente tienen pocos recursos, dándoles un apoyo de forma más continuada que un préstamo bancario.

Por otro lado, una posible desventaja del capital riesgo es que las sociedades de capital riesgo que tomen participaciones en empresas, pasan a tener un poder de decisión en la empresa, de manera que debe haber consenso en la toma de decisiones; en cambio, en el caso de un préstamo bancario las decisiones son “libres”.

Fondos totales de inversión privada en Europa




Links:

Sequoia, gran empresa de capital riesgo (Oracle, You tube, Google, Apple…)

Listado de sociedades de capital riesgo en España

Compra de amadeus por parte de entidades de capital riesgo.

miércoles, 16 de mayo de 2007

Conquistors on the beach

Passejant per Internet, m'he trobat a The Economist aquest artícle: "Conquistators on the beach" que el trobo força interessant, sobre les empreses internacionals espanyoles.Tot i ser en anglès, us recomano la lectura de l'article ja que toca forces temes dels que s'han anat explicant durant el quatrimestre a l'assignatura.

Entre d'altres coses, explica com empreses com Inditex, BBVA, Ferrovial... han tingut un gran creixament internacional després de la dictadura de Franco. Però lo realment interessant del text és que ens explica com s'han finançat les empreses a partir de la seva capacitat d'endeutament (p.e. préstecs financiats amb participacions d'altres companyies). També es posa de manifest que les empreses espanyoles tenen una de les tases d'endeutament més elevades i que s'ha anat incrementant en els útlims anys, la qual cosa ha propiciat la seva gran expansió internacional

Un altre punt a destacar és Ferrovial, empresa que gestiona gran part dels aeroports del Regne Unit (entre altres) i que també es va endeutar per això. Tot i lo elevada que és la deuta, al tractar-se d'aeroports, com diu el text, hi hauran ingresos previsbles i es garanteix un rendiment del capital, cosa que fa que els riscos econòmics que pugui tenir Ferrovial siguin baixos i, per això, hagi volgut fer aquesta inversió.

Per altra banda, es diu que els espanyols són reacis als riscos i en conseqüència, poc emprenedors en projectes empresarials, però no tothom té una gran capacitat d'endeutament i els riscos per emprenadors solen ser molt més alts i amb molt més perill que una gran empresa. Crec que la culpa no només prové de la època de Franco, com diuen en el text.

domingo, 13 de mayo de 2007

Contabilitat i informació

Ja s'ha parlat anteriorment de la importància de la presa de decisions i de la planificació per tal de que una empresa funcioni, el que no haviem parlat encara és en què ens hem de basar per tal de poder prendre aquestes decisions, un dels millors instruments és la contabilitat. La contabilitat ens ofereix un munt d'informació interessant sobre l'increment de riquesa, la producció, etc.
Per això la informació contable és tant útil tant per a prendre decisions dins l'empresa, com per oferir-la a agents externs.
Aquesta informació contable, utilitzada correctament pot ser molt beneficiosa per a l'empresa.
Hi ha nous conceptes que fins ara no es tenien en compte i que cada cop van prenent més importància, com per exemple el capital intelectual, que pot fer que, cada cop més, faciliti que els inversors es fixin en la nostra empresa.
Però, perquè aquests conceptes tinguin una certa importància s'han de reflectir correctament a la contabilitat, el problema rau en com fer-ho; com podem donar valor a aquest tipus de concepte??
de fet, és possible fer-ho?? podem valorar els bens intangibles i reflectir-ho així en termes contables??
Segons l'article "Sistemas contables y nuevas necesidades de información" s'ha d'investigar una manera d'aconseguir la informació per fer-ho, però jo em pregunto fins a quin punt valorar aquest tipus de capital no pot fer perdre la credibilitat a la contabilitat.

sábado, 12 de mayo de 2007

Costes Fijos

En el artículo LOS COSTES, CONCEPTO Y CLASIFICACION (Jose Ignacio González Gómez), aparece un ejemplo en el que un panadero y un pastelero que tienen los negocios cerca, razonan de la siguiente manera:

PANADERO: "Cuando he terminado de hacer mi pan, tengo el horno caliente; podría aprovecharlo y hacer pasteles muy baratos".

En pocos días empieza a hacer pasteles a bajo coste y empieza a generar un montón de ingresos. Ante tal situación, el PASTELERO razona:

PASTELERO: "El panadero está quitándome toda la clientela... Cuando he terminado de hacer mis pasteles, tengo el horno caliente; podría aprovecharlo y hacer pan muy barato".

En pocos días empieza a hacer pan a bajo coste y su clientela se incrementa a la hora de comprar pan.

Ante tal situación, el pastelero acaba vendiendo básicamente pan, mientras que el panadero vende sobretodo pasteles.

El problema con el que se encuentran ambos es que únicamente venden artículos cuyo precio cubre costes variables, olvidándose de los costes fijos (ya que el panadero ha dejado de vender el pan con el que pagaba sus costes fijos, y el pastelero ha dejado de vender pasteles con los que pagaba los suyos).

Esta situación, lo único que hace es llevar a los dos a la quiebra.

Mi reflexión es entonces la siguiente:

¿Cómo deben considerarse los gastos fijos en una empresa que diversifica su "gama de productos"?

Un ejemplo sería "El corte inglés", donde puedes encontrar desde ropa y alimentación hasta viajes o coches; todo en el mismo local y bajo la misma estructura empresarial (claramente subdividida en departamentos especializados…) ¿Cómo analizas si la "agencia de viajes" es competitiva? ¿Cuales son sus gastos fijos? ¿En qué nos basamos para considerarlos? Se nos plantean varias alternativas... No sé cual será la situación, pero la razón por la que hayan decidido vender viajes puede ser muy variada… Quizás es un muy buen negocio por si solo, o quizás la empresa no “gana mucho” con la agencia de viajes pero le interesa tenerla para tramitar los viajes de negocio de sus propios empresarios y al final eso les sale a cuenta... Lo desconozco.

Una situación análoga la encontraríamos en productos de una misma empresa que son producidos conjuntamente.

La distribución de costes es entonces altamente relativa; En mi opinión, ser lo más objetivo posible puede ayudarnos a distinguir cuáles son realmente nuestros intereses.

jueves, 10 de mayo de 2007

L'Avaluació de les Inversions en TIC

Una inversió té com a fi el desenvolupament d’actius o instal·lacions que permetin produir bens o serveis. Estimar la rendibilitat d’una inversió suposa coneixer si guanyarem diners en ella, es a dir, si el flux de caixa obtingut compensa tots els ingresos realitzats, siguin per inversió o costos; si és el cas, podem dir que una inversió és rentable.

Ara bé, tota inversió suposa un risc, i el principal problema rau en focalitzar quins elements cal analitzar i estimar per poder apostar per una inversió o una altra.

Aquest és un dels grans problemes que comporta la inversió en TIC. L’anàlisi sobre la rendibilitat d’una inversió en tecnologia suposa d’un complex anàlisi que sovint dona lloc a controvèrsia. On són els límits de l’efecte de l’ús de noves tecnologies?

Invertir en tecnologia a l’empresa no només suposa tota una sèrie d’avantatges econòmiques, sinó que a més comporta enormes canvis ens els processos de producció y maneres de fer.

Es fa prou evident que a l’hora d’avaluar l’implantació de TIC a l’empresa s’ha de considerar també la repercussió que poden tenir en la captació de mà d’obra, els costos de formació de personal per al nou sistema o fins i tot en l’estructura organitzativa de l’empresa.

Limitar-se a considerar la reducció de costos en treballadors, estalvi en despeses de capital o l’increment d’ingressos degut a l’augment de vendes pot ser un greu error. No podem basar-nos en anàlisis financers (ROI, VAN, PRI, TIR, TCO) que menysprean valuosos aspectes menys tangibles de la inversió. Cal tenir present altres avantatges menys palpables com poden ser un augment de la satisfacció dels nostres client, o més comoditat per als nostres treballadors, fet que pot comportar una millora indirecta en productivitat.

Un dels grans problemes a l’hora de calcular la rendibilitat de la inversió realitzada és el termini en que aquesta inversió ens haurà reportat beneficis. El temps de retorn pot variar enormement segons el grau d’acceptació de la tecnologia o com de ràpid aquesta quedi desfasada.

Les conseqüències de una mala estimació de quins seran els costos reals de la inversió i el total de beneficis que reportarà en un temps determinat poden portar a preses de decisions catastròfiques per a l’organització.

És per això que l’empresa ha de dotar-se de les eines i mecanismes necessaris per fer una correcta avaluació d’una inversió en tecnologies de la informació i no permetre’s riscos innecessaris en inversions que podrien ser més que segures.

domingo, 6 de mayo de 2007

El Mètode Grönholm

L'obra de teatre "El mètode Grönholm" és una sàtira a la selecció de personal de les grans empreses. És una de les obres teatrals que ha tingut més èxit en els últims temps, suposo perquè tard o d'hora la majoria de persones s'ha d'enfrontar a una selecció de personal, en especial una entrevista de grup.

A vegades, una selecció de personal es converteix en una "selecció natural" on el depredador es va menjant als animals més petits fins quedar ell sol i guanyar-se el lloc de treball, tot i que potser aquesta selecció no sigui el que més li interessi a l'empresa, ja que una persona que està disposada a qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius és possible que no estigui preparada per una feina on el treball en grup i companyerisme siguin elements essencials.
Aquí és on el depertament de RRHH ha de fer bé la seva feina i veure que el "depredador" no és la millor opció per l'empresa.

Però a vegades, sobretot en llocs d'altes responsabilitats, els encarregats de RRHH en voler fer les coses massa ben fetes i triar a la persona correcte, poden cometre algun error com traspassar els límits de la vida privada dels aspirants al lloc de treball, cosa no gaire legítima per la seva part. Sovint, no fa falta que sigui en llocs d'alta responsabilitat, surt als mitjans de comunicació notícies com que han fet fora de la feina a un transexual, no han agafat a un empleat per tenir alguna malaltia o per la seva imatge, fets realment censurables i que s'haurien de sancionar.

Fins a quin punt una empresa pot indagar en la vida privada dels seus empleats? És un tema realment subjectiu, ja que la vida privada pot afectar tant positiva com negativament el rendiment del treballador a l'empresa, però (en teoria?) no tenen dret a fer-ho.