Es cada vegada una pràctica més freqüent l’emissió d’obligacions per part de les empreses com a font externa de finançament.
L’emissió de bons empresarials implica en termes generals el que podríem anomenar un canvi de “deute car” per “deute barat”. Al emetre bons, l’empresa recapta capital directament del inversionistes evitant així haver de recórrer a un banc, a millors tasses i en millors condicions de termini.
Quan una empresa té la necessitat de fons addicionals a llarg termini es troba en el cas d’haver de decidir entre l’emissió d’accions addicionals del capital o d’obtenir préstecs expedint evidencia del endeutament en la forma de bons. L’emissió de bons pots ésser avantatjosa si els actuals accionistes prefereixen no compartir la seva propietat i les utilitats de l’empresa amb nous accionistes.
Els avantatges d’emetre bons, respecte altres mètodes de finançament extern poden ser, entre d’altres: la facilitat de vendre bons degut als seus menors costos, que l’ús dels bons no dilueix el control dels actuals accionistes o el fet que milloren la liquiditat i la situació de capital de treball de l’empresa. Anàlogament amb el que succeeix amb les accions, existeix un mercat de segona mà on els obligacionistes poden vendre els seus títols de deute per fer-los líquids.
No obstant, aquesta forma de finançament requereix d’un elevat grau de confiança en la solvència de l’empresa emissora. A més, degut als costos d’emissió i col·locació, es tracta d’una font de finançament només a l’abast de grans corporacions.
L’extensió de l’ús del finançament mitjançant bons a permès un creixement espectacular de la cartera del sector financer a molts països (de fins al 40% a Colòmbia). Tanmateix, no tot resulta tant engrescador; en els darrers anys als EUA i la UE té lloc un augment sense precedents dels anomenats bons brossa. Tot i el terme pejoratiu que reben, els bons brossa es caracteritzen pel seu alt rendiment, superior al de les pròpies inversions, i la seva conveniència en alguns moments econòmics com els marcats per la concessió de crèdits barats.
Els analistes consideren que aquesta circumstància sembla respondre a un símptoma de boom al mercat, on endeutar-se ha esdevingut excepcionalment fàcil. Degut a això, existeixen elements d’inquietud, ja que un canvi de cicle pot generar una relació directa entre aquests bons i la quantitat de fallides corporatives.
L’excés de liquiditat en el mercat global ha estat un altre dels factors que ha animat als inversors a optar per aquesta mena de tipus de bons de alt rendiment. Les companyies poden sobreviure en mercats confiats disposats a prestar diners, però podrien passar per serioses dificultats si decau la confiança i no poden recórrer a aquests préstecs.
Grans companyies de telecomunicacions, com France Télécom, Deutsche Telekom o Telefónica han recorregut ha l’emissió de bons a llarg termini per finançar-me. És més que coneguda l’estratègia d’emissió de bons que va seguir France Télécom fa pocs anys per intentar sortir del pas de les colossals deutes que tenia, que la convertien en l’empresa més endeutada d’Europa.
Resulta evident doncs, que tot i el gran atractiu que suposa aquest sistema de finançament, i els excel·lents resultats que una bona gestió del mateix pot suposar, comporta un enorme risc, on l’excés de liquiditat i el sorgiment de bons d’alta rendibilitat pot posar en perill l’estabilitat finançarà de moltes empreses i comportar una enorme crisi. Es tracta per tant d’una font de finançament amb gran potencial però que ha de ser explotada amb màxima responsabilitat.
Altres enllaços relacionats:
L’emissió de bons empresarials implica en termes generals el que podríem anomenar un canvi de “deute car” per “deute barat”. Al emetre bons, l’empresa recapta capital directament del inversionistes evitant així haver de recórrer a un banc, a millors tasses i en millors condicions de termini.
Quan una empresa té la necessitat de fons addicionals a llarg termini es troba en el cas d’haver de decidir entre l’emissió d’accions addicionals del capital o d’obtenir préstecs expedint evidencia del endeutament en la forma de bons. L’emissió de bons pots ésser avantatjosa si els actuals accionistes prefereixen no compartir la seva propietat i les utilitats de l’empresa amb nous accionistes.
Els avantatges d’emetre bons, respecte altres mètodes de finançament extern poden ser, entre d’altres: la facilitat de vendre bons degut als seus menors costos, que l’ús dels bons no dilueix el control dels actuals accionistes o el fet que milloren la liquiditat i la situació de capital de treball de l’empresa. Anàlogament amb el que succeeix amb les accions, existeix un mercat de segona mà on els obligacionistes poden vendre els seus títols de deute per fer-los líquids.
No obstant, aquesta forma de finançament requereix d’un elevat grau de confiança en la solvència de l’empresa emissora. A més, degut als costos d’emissió i col·locació, es tracta d’una font de finançament només a l’abast de grans corporacions.
L’extensió de l’ús del finançament mitjançant bons a permès un creixement espectacular de la cartera del sector financer a molts països (de fins al 40% a Colòmbia). Tanmateix, no tot resulta tant engrescador; en els darrers anys als EUA i la UE té lloc un augment sense precedents dels anomenats bons brossa. Tot i el terme pejoratiu que reben, els bons brossa es caracteritzen pel seu alt rendiment, superior al de les pròpies inversions, i la seva conveniència en alguns moments econòmics com els marcats per la concessió de crèdits barats.
Els analistes consideren que aquesta circumstància sembla respondre a un símptoma de boom al mercat, on endeutar-se ha esdevingut excepcionalment fàcil. Degut a això, existeixen elements d’inquietud, ja que un canvi de cicle pot generar una relació directa entre aquests bons i la quantitat de fallides corporatives.
L’excés de liquiditat en el mercat global ha estat un altre dels factors que ha animat als inversors a optar per aquesta mena de tipus de bons de alt rendiment. Les companyies poden sobreviure en mercats confiats disposats a prestar diners, però podrien passar per serioses dificultats si decau la confiança i no poden recórrer a aquests préstecs.
Grans companyies de telecomunicacions, com France Télécom, Deutsche Telekom o Telefónica han recorregut ha l’emissió de bons a llarg termini per finançar-me. És més que coneguda l’estratègia d’emissió de bons que va seguir France Télécom fa pocs anys per intentar sortir del pas de les colossals deutes que tenia, que la convertien en l’empresa més endeutada d’Europa.
Resulta evident doncs, que tot i el gran atractiu que suposa aquest sistema de finançament, i els excel·lents resultats que una bona gestió del mateix pot suposar, comporta un enorme risc, on l’excés de liquiditat i el sorgiment de bons d’alta rendibilitat pot posar en perill l’estabilitat finançarà de moltes empreses i comportar una enorme crisi. Es tracta per tant d’una font de finançament amb gran potencial però que ha de ser explotada amb màxima responsabilitat.
Altres enllaços relacionats:
